Sí al procés de pau al País Basc!

Iniciativa blocaire:

es tracta, simplement, d’encapçalar els escrits i/o els blocs amb un títol determinat, independentment del seu contingut. El títol proposat és “Jo dic Sí al procés de Pau”. Us animo a fer arribar la iniciativa el més lluny possible. Passa-ho!

Afegeix-te a la campanya![@more@]undefined



Comentaris tancats a Sí al procés de pau al País Basc!

Any nou, bloc nou!

Em sap greu, perquè ja m’hi havia acostumat, però els problemes continus amb bloc.cat em superen…
A partir d’ara, continuaré a
“Des de la finestra”

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/

Espero que ens hi retrobarem.
De totes maneres, gràcies, bloc.cat. Espero que seguiu endavant i cada vegada millor!
[@more@]



96s comentaris

NO SERÀ RES: AIRE (6)

Hi ha homes i dones com pedres de riu: còdols perfectes, sense ni una aresta. Res no els pot fer mal. Són llisos i durs, insensibles. Metòdics fins a la nàusea, eficaços, pedants. Són com màquines complexes, exquisides, però no els demanis ni una engruna d’intuïció: es “fabriquen” els amics, s’enamoren perquè toca, tenen fills perquè s’han de tenir. Tenen, per dir-ho cruelment, una intel•ligència estúpida, de robot.

Hi ha homes com arbres, d’una bondat que vol ser ingènua. Homes i dones absolutament incapaços d’assaborir o de desitjar cap fruita prohibida. Encara viuen al paradís intacte, miraculosament verges enmig del caos. No faran mal, no faran bé: tenen la ment immòbil, i només es deixen gronxar pels vents més tènues. Tant li fa si tenen vint anys o vuitanta; són plens de grops, abrigats d’escorça: són vells.

I encara hi ha els sol•lícits, els amables, els misericordiosos. Aquests no estimen, compadeixen; no odien, perdonen, i poden arribar a ésser, per això mateix, odiosos. No pensen, creuen; no desitgen, es resignen. No viuen: moren lentament i progressiva, i passegen arreu, impúdics, els seus cadàvers incorruptes. Per tal de no estimar-se, per por de veure’s al mirall, llencen els ulls i proclamen dogmes, clarors inabastables. A aquests, no els puc sofrir!

I jo sóc tortuosa i malpensada, pare: ja ho veieu…[@more@]undefined



Comentaris tancats a NO SERÀ RES: AIRE (6)

NO SERÀ RES: AIRE (5)

“…I em va costar molt, de carregar aquell pi tan gros al cotxe…

L’endemà, com que era festa, no em trobava gaire bé, però vaig anar tirant. Però el dilluns, que era dia de treball, ja no va anar tan bé. S’havia d’anar a Berga, i hi vaig anar, però la feina va ser per tornar.

En arribar, vaig anar de dret al llit, amb una suor que semblava que em moria. A casa van avisar el metge de Borredà, i el metge va dir que hi anéssim.

Quan vam ser allà, només amb una petita visita, va dir que ja podíem córrer cap a l’hospital de Berga. Només d’arribar, em van posar el gota a gota i jo els deia que ja em trobava més bé, però ells el que van fer és telefonar a Manresa, al Centre Coronari, i em van dur a Manresa amb una ambulància.”

Vau ser un home bo, pare, una gran persona.

He dit “persona”. Perquè, malauradament, sospito que no tots els humans ho són. N’he vist a dotzenes que, ara me n’adono, només són arbres, o pedres, o flors.
A vegades els envejo per tot el dolor que s’estalvien; sovint, però, també els compadeixo per la mena de vida, vegetativa i sense esclat, a què semblen condemnats.

Sí, hi ha homes que només són flors: bellíssims, d’una perfecció rara i efímera. Tenen la pell sedosa, els llavis com fruites, els ulls clars i magnífics… i freds. Mai no me’n podria enamorar. Els observo amb plaer, però sense ni una engruna de desig. Homes o dones, tant se val; tots em resulten indiferents.[@more@]undefined

Comentaris tancats a NO SERÀ RES: AIRE (5)

NO SERÀ RES: AIRE (4)

De quin color és, el dolor? De quin color són els llampecs, que dirà la Lídia? Té matèria, el record? Tenen òrbita, les absències? Quin és, el pes del buit?

De cop m’adono que duc el llibre de Proust a la bossa; l’he agafat sense ni adonar-me’n, perquè fa dies i dies que el carretejo. L’obro a la pàgina justa del meu remolí particular, allí on les paraules em fugen endins del xuclador: “Un homme qui dort…”, i us veig dormir i ara es tornen estranyament nítides i diàfanes, com lletres de llum damunt l’aigua calma:

“Un home que dorm té al seu voltant, encerclant-lo, l’ordre dels anys i dels móns. Els consulta instintivament quan es desperta, i hi llegeix en un sol segon el punt exacte de la terra que ell ocupa…”

Aixeco el cap del llibre, assaborint a poc a poc aquestes paraules tan precises. I m’adono que s’ha fet clar, mentre dormíeu, no sé quan ni com.

S’ha fet clar “com algú que s’acosta de puntetes, per sorpresa, i ens tapa els ulls amb les mans i diu el nostre nom”, em xiuxiueja Proust, de nou.

Una claror encara grisa ha travessat l’aigua aturada dels núvols plens, i el vidre opac i negre de la finestra s’ha tornat una llesca prima de paper de llum.

Plou.

Acarono les vostres mans nuoses amb tantes hores treballades per a mi, veig l’alè ara acompassat que nia com un ocell ferit dins el bosc nevat del vostre pit: “No paris, ocell; respira, alè”, dic, com si resés a un déu oblidat.

I penso: plou sobre el mar. El temps destraleja el temps, i la roda no para…Tanco els ulls, també. Sento el pes de l’aigua aparentment inútil percudint la pell del mar…Tanta aigua absurda, tant dolor sobrer: em fa mal el pes de cada gota anònima que, només que obri els ulls, ja no és anònima, per a mi.

Quin cansament. Quin dolor exultant, quin aiguabarreig de joia!

Plou sobre el mar, però l’aigua mai no es perd. Ploro sobro els desamors, vetllo dolors aliens, però l’aigua del meu cor i de tots els cors farà el seu camí. Aigua de la vida, aigua de la mort…

Dormiu. Reposeu, tranquil, en pau amb el món, blanc dins el llit blanc, tan serè com un arbre, arrelat dins el temps. Us miro i sento que avui, per a vós i per a mi, ha acabat una batalla. No sé si l’hem guanyada o l’hem perduda, però hem vençut la nit.

Sec al vostre costat, amb tota la desmesura encrostada i aglevada al pit.
Sabeu, l’altre dia vaig veure la Lluna, amb un telescopi. Blanca i lluminosa i plena de cràters de debò que fan una ombra de debò. Em va colpir, perquè no m’havia cregut mai ben bé que existia. Però ara l’he vista!

L’heu vista, vós…?

El meu cos, sobtadament lleuger i ingràvid, s’enfonsa, molt cansat, al marge d’herba blana de la cadira. Tanco els ulls, reposo el cap al respatller, enrera. Suro, gronxo…potser al gronxador del taller de casa, el gronxador a la branca més alta del perer. Em gronxo tan i tan amunt, que d’un cop de peu podria escombrar les estrelles… i caic sense pes dintre un cràter buit de la lluna blanca, i penso encara, confusament: sóc viva. Estem vius.

Ser viu només vol dir saber-ho? Cau el llibre. Dormo…

Dormim.

Mentrestant, les òrbites dels plantes giren i giren, solitàries. Impertèrrites. Llunyanes, inaccessibles, incomprensibles.

Girem. Vivim.[@more@]undefined

1 comentari

NO SERÀ RES: AIRE (3)

“Vaig treballar una temporada sempre tan cansat…que no rutllava; amb tots els treballs. Vam anar a un metge que es deia Solé, de Vic, i em va dir que tenia molt colesterol, però que no em trobava res més. I al cap de vuit o deu dies ja m’ingressaven.

Dos dies abans d’ingressar-me (era un dissabte a la tarda), com que no em sabia estar sense fer res, me’n vaig anar al pont de la Llena amb el cotxe furgoneta que ja teníem, a buscar un pi que els arrossegadors havien deixat i que almenys ja feia un any o dos que hi era.

Com que era força llarg, el vaig haver de partir a cops de destral. I els treballs van ser meus, perquè a cada tres cops de destral, m’havia d’estirar a terra, ben pla, respirant a glops entrebancats l’aire que em faltava, i esperant perquè em passés el mal al pit.”

“Ets aquí”, dieu, i em mireu llargament des del llit blanc i jo sospito que endevineu la nit desmesurada que carretejo a l’esquena, com una closca feixuga de cargol.
“No serà res, pare”, dic, “dormiu”.

I miro els vostres ulls tancats, els cabells blancs, les mans nuoses que podrien sostenir, ben soles, la volta del cel, com un nou Atlas. I sento com si fos meu aquest dolor del cos que envelleix, que s’encalla a poc a poc, però potser irremissiblement: una barca ínfima contra els esculls del temps, amb les cames com un parell de rems, tan lluny del mar que esdevenen crosses…

I sento una tendresa estèril per aquest vostre dolor del cos i del cor i del cap tan clar.

Però dic mentida: el dolor és sempre una illa deserta. I el vostre dolor no és el meu.

Penso i penso dins de les hores estireganyades i deformes: engranatge inútil. A vegades, però, el dolor és tan viu que voreja el plaer, estranyament. I és que, des de molt endins del pou del meu cap puja, increïblement lenta, la galleda d’aigua clara d’un sol pensament net, que diu: “Tot anirà bé, no serà res, tot està bé”.
I això val per a vós, i val per a mi.

Mirem-lo de cara, el dolor! Estimem-nos. Cap i cor i sexe i mans i flors…laberint de llum.[@more@]undefined

Comentaris tancats a NO SERÀ RES: AIRE (3)

CASA AMIGA

La casa amiga és un somni. Sorgeix de sobte del camí de roures i pins estesa al sol, indolent, com una gran gata rossa i experimentada. Et mira de reüll, somrient per sota el nas, des de les finestres orlades de blau; des del porxo, des de l’hort a mig fer, amb la paret de pedra seca de pedres rosades.

T’acull sense escarafalls, amb una naturalitat de mestressa antiga que s’eixuga les mans al davantal blau dels dies. Si puges al pis de dalt, hi ha les mateixes rajoles de la casa pairal, la de la mare, la teva. Grogues i rosades, desiguals…esmolades i afinades pels peus dels estadants dels anys. Dels segles.
I, al pis de dalt més alt, els ratpenats hi han deixat un rastre de nit estripada, de llunes ignotes .

Hi ha un terrat que és una meravella. Balconada enllà, la llum deixa un rastre lilós a l’horitzó canviant, subratlla Els Munts, esborra el Pedra Forca intuït, daura Santa Margarida. Balconada ençà, l’olor del silenci dorm a les bigues esbandides.

A la cuina, el foc. El de debò. La flor de flames que s’enfila i es dibuixa i mor i neix de la cendra, de la fusta olorosa. L’escalfor i el fred; l’aigüera de pedra, l’armari com una cova encastada al cor de la paret.

A la cuina, l’amanida de l’hort i el xampany d’escuma, les veus i l’ombra, les cartes, la son que et ronda, tot i no-res, respirar i viure.

I tornar-hi.[@more@]undefined

8s comentaris

…I ME’N VAIG A PEU

Surto de casa que ja és ben clar, però les filagarses de boira encara es disputen el sol del matí, com una colla d’ànecs blancs que es barallessin per un tros de pa daurat.

Ja quasi han aterrat la casa del costat, no queda res de la parra que s’hi enfilava i que durant tants anys he vist reverdir des del meu terrat. El soroll és potent.

Travesso, no pas per on caldria, tinc el temps just. A l’altra banda, les fulles grogues dels bedolls són transparents i penso que no he vist Bellmunt però no em giro, camino de pressa, avall. A l’altra vorera, la Maria em saluda amb la mà. La Maria fa de mestra a l’altra escola, fem camins oposats, i penso que l’he trobada molt amunt, això vol dir que és tard.

La corrua de cotxes és seguida. Fa un fred viu i agradable, m’agrada aquesta mica de calfred que et desvetlla els sentits. I arribo a la cruïlla, semàfor vermell, miro el rellotge que hi ha al pont, falten deu minuts: no faig pas tard, la Maria anava d’hora, avui.

-Roser! Roser! Roser!

L’Olga em crida, com sempre que em veu, la petita Olga de nou anys amb qui compartiré el dia, i amb disset més. Arribaré i em dirà: “Avui t’he vist”, com si el fet de veure’m fora de l’escola fos una gran notícia.

Passo el pont blau. Els ànecs, els de debò, fan una gran cridòria. I miro Bellmunt, ara sí, la gran muntanya que es desvetlla, encara amb parracs de núvols que se li arrapen com llençols tebis. I penso en el Jordi i la llar de foc, l’àpat i la conversa de fa poc, la mica de neu primerenca…

El riu sembla net i tot, avui, però jo sé que no, que no ho és. Han podat els arbres, semblen nens repelats amb el clatell nu. I ara ja vénen de tots cantons: mares i nens i motxilles massa grosses. Coloraines.

-Bon dia, bon dia, bon dia!

A l’escola, les obres també fan un gran terrabastall, serà difícil fer classes amb tant de soroll, avui.

Els pocs arbres del pati que s’han salvat encara tenen alguna fulla escadussera, i els fruits voladors que arrenquen un vol curt quan no els mires…

-Bon dia! Com anem? Fa fred, avui…[@more@]undefined

Comentaris tancats a …I ME’N VAIG A PEU

NO SERÀ RES: AIRE (2)

“I encara, no n’hi havia prou, de mals, que vaig tenir una pujada molt forta del sucre, fins a 608, que és molt. I la pega és que em van haver de donar insulina, i em vaig haver de punxar dos cops al dia fins fa dos mesos, que vaig haver de ser ingressat una altra vegada perquè tenia molts angines de pit; hi havia dies que en tenia dues o tres. Vaig estar quinze dies a Vic i quinze a Barcelona, i em van haver de fer un cateterisme cardíac, al Centre Quirúrgic Sant Jordi.

I des que vaig començar l’estada a l’hospital, pel juliol, que em feien fer un règim tan rigorós, sense sal ni oli, que vaig agafar una flaquesa molt forta. Abans encara caminava dos o tres quilòmetres al dia, i ara no puc fer ni un sol quilòmetre.”

Casa vostra, ara, és un llençol blanc. Només això. L’avisador sota el coixí, però, per molt que avisis, ja no tenen cap remei contra la vida que s’esmuny, contra la solitud. Dormir. Quan podeu dormir, s’obren clarianes al vostre cap, records d’infantesa; però just quan dormiu vénen amb les deu mil rutines hospitalàries i us tornen a la geografia blanca i petita i aspra del llençol sense olor.

El que de debò us fa por és l’hivern que s’acosta: qui sap si serà el darrer. Quan a les cinc ja és fosc i les hores costen tant de passar: com una píndola estranya quan tens el coll sec. Com una infinitud negra, com un camí sense arbres.
Se’ns ha fet tard, pare. Havíem d’haver pensat abans en aquesta foscor, i buscar algun antídot contra la mort, abans que no fos massa tard.

Però feu el cor fort, com sempre. I jo sempre recordo, de l’hospital, aquell dia que vam riure tant…
– Saps què, noia? Ara que la teva mare no hi és, em podries ajudar a treure’m aquesta bata i a posar-me el pijama…
– Ja ho volen, els metges?
– Tant li fa!

No va ser una empresa gens fàcil, perquè s’havia de passar el sèrum per la màniga del pijama, i tornar-lo a penjar…i vinga riure, de por que no ens hi enxampessin; però quan vam tenir la màniga passada, ens vam adonar que havíem passat la màniga equivocada, la de l’altra banda; i vam haver de tornar a començar!

En tinc altres records bon xics més tristos, és clar. Però m´estimo més guardar-ne aquest, només.

En qualsevol cas, m’alegro infinitament que la mort us vingués a trobar a casa, després de tornar de la partida de cartes a la fonda, després de dinar, com un hoste inesperat i terrible, però discret…i no pas a les quatre parets hospitalàries, on les agonies s’allarguen con un malson.

Quan vau tornar-hi per al darrer viatge, a la presó blanca, ja éreu més enllà del dolor.[@more@]undefined

Comentaris tancats a NO SERÀ RES: AIRE (2)

VERGONYA ALIENA

Sí: vergonya aliena, és el que sento llegint l’article (?) d’en Sostres al diari Avui d’avui. (23 de desembre de 2006). Vergonya i ràbia, perquè no és pas la primera vegada que menysprea públicament les dones: totes, així, en general…
Aquesta vegada, qualifica el fet d’alletar un nadó en un restaurant de “espectacle”. I sentencia: “ és que les dones a Catalunya, pel simple fet de ser-ho, ja no han de demanar permís per fer res?”

Algú que es sent ofès pel fet de presenciar un fet tan natural (i tan tendre!) crec que és un malalt.

Però la irresponsabilitat dels editors de l’Avui, en permetre aquest article i altres de semblants, és molta. Perquè es comença amb el menyspreu escrit i s’acaba amb crims de violència “domèstica” (adjectiu pervers: perquè ens remet a la idea de violència habitual).

Es comença amb acudits masclistes i s’acaba com s’acaba.

I els jutges masclistes, res: a menjar el tiberi de Nadal, a posar panxeta feliç, i que els pares que no paguen la pensió alimentària als fills (que són munió) s’ho passin bé, també, amb els diners que s’estalvien. Les mares, ja fan miracles. Les mares, ja se’n surten, com sigui.

Fins que les maten. [@more@]undefined

Comentaris tancats a VERGONYA ALIENA